Aquest cap de setmana m’he dedicat junt amb quatre frikies més de l’arquitectura al que supose que és per a molts un dels nostres passatemps preferits: el turisme bandàlico-arquitectural. 
Ruta de viatge:Viana de Castelo, Ponte de Lima, Braga i Guimarães.
Motiu: havien acabat la entrega i necessitaven tornar a vore la llum del dia.
Consigna: No hi ha pressa, demà no tenim entrega!
Cap a les 11am aconseguim alquilar un cotxe, el “Pandinho”, amb un maletero micro on embutirem “tot i més”.
Amb una mica de Jean Tiersen i moltes rises arribarem fins a Viana de Castelo, amb obres de Souto de Moura (encara per construir) , Távora (pare i fill), Paula Santos, Fernandez i per supost …la biblioteca de Siza.
El millor: l’escala de emergència que obligaren a Siza a colocar en un dels murs estructurals i que com que no li agradava li va ficar baix una làmina d’aigua perque ningú pogués accedir-hi!
Després d’un passeig pel centre històric on ens atiparem de Bolos de Berlim (un dolç típic d’allí que consisteix en una massa calenta amb canella i sucre moreno per fora i crema per dins), una visita al alberg de joventud que es troba dins d’un vaixell antic al port, un passeig per la rivera i la vista impressionant des de Santa Luzia, encara amb llum tornarem a pujar al Pandinho per continuar el nostre viatge.
Arribarem a Ponte de Lima. Un poblet molt dispers, com la majoria de les “aldeias” de per aqui, on estan eixes 2 cases-caixes de Souto (una inclinada i l’altra recta). No teniem més indicacions així es que preguntarem. Però clar, no és cosa fácil fer comprendre als aborigens que veniem expressament en búsqueda d’unes cases “exquisites” (estranyes) que no tenien teules ni res! Crec que vam estar prop però al final no va haver manera! OHHHH! Ja de nit i per suposat sense cap tipus de mapa, ferem via cap al camping del Parc natural de Cerdeira. En una altura determinada de l’autopista vam decidir democrà
ticament i a mà alçada, sense cap tipus de criteri més que les intuicions del nostre cor, que já deviem estar prop així és que continuariem el camí per carreteres nacionals; sempre en direcció est! Prompte els noms de viles passaren a ser “aldeias” i després “lugares”.Estavem completament perduts en el cul del món! Per acabar-ho d’arreglar el camping que buscavem ens enterarem de que estava tancat i passada la mitjanit já es feia difícil trobar a gent al camí per poder preguntar. Encara que no ho cregueu fent zoom en la câmara a una fotografia d’una d’eixes plaques esquemàtiques que hi há als parcs naturals amb simbolets de llocs d’interés conseguirem arribar a Brufe (on estava el restaurant tan guapo del António Portugal que vos contava en l’escrit de fa unes setmanes del Gerês). Per sort em sonava haver vist un camping per allí i alguns estaven d’acord, així que no se sap molt bé com vam aconseguir plantar la tenda cap a les 3 del matí.Al dia següent i deprés d’un merescut descans en terra practicament (em feia mal tot) tornarem a pujar al Pandinho! Feia sole t i no teniem pressa, així que encara que el camí era més llarg, passariem primer per la pousada de Santa Maria de Boura abans d’anar a vore l’estadi de Braga. Abans d’arribar però,teniem fam Trobarem un poblet on debia haver alguna festa del INSERO i encara ens hi ajuntarem per dinar. Amb el mini mapa que comprarem al camping, arribarem sense problemes a la pousada. Com que és privada no creiem que ens deixarien veure més que el pati peró així i tot valia la pena. Per sort s’estava celebrant un baptisme així és que sense voler vam anar entrant i entrant i com ningú deia res …vos ho jure, vam acabar en la cuina! Ja ens en anavem així que vam cridar l’ascensor per baixar fins el hall però l’ascensor era de servei i arribava al bell mig de la cuina! La gent ens mirava incrédula i nosaltres apretavem el boto per tancar les portes novament!
Morts de cansament i de riure continuarem cap a Braga. L’estadi és tan bonic! Jo ja l’havia vist dês de lluny l’altra volta que aní al Gerês. Tot i les ganes que teniem ja sabiem que estava tancat i segurament seria impossible entrar… Primer hi ha una tanca que separa el parquing del gran parc que hi ha davant de l’estadi. Per supost, no erem els primers que voliem fer la visita i la tanca tenia un forat que podies passar pràcticament de peu. El problema és que quan t’acostes et trobes amb una descena d’entrades amb reixes de seguretat pensades principalment per a que els fanátics no es colen.
Després d’una horeta de mirar-nos’el i remirar-nos’el i inclús contemplar la possibilitat de pujar per damunt dels contenidors de fem ho vam donar per perdut. Anavem a pegar la volta per veure l’encontre de l’estadi amb la roca i ens en anavem cap a casa. Però resulta que per aquella part algú havia excavat una mica el terreny i quedaven uns 40 cm de pas entre la reixa i el terreny.
Encara discutiem sobre si passar o no quan la Joana: “Ui, ací hi há una clau!” i res, vam entrar per la porta, vam fer algunes fotos fent el ganso a més no poder i ens en vam anar a casa més contents que unes pasqües!
De Guimarães já no puc escriure, estic exahusta, i després el concert de Buraka Sound Sistema! Ahir vaig caure en el llit totalmet “partida” i avui encara estic recuperant-me.
Apart d’aixó moltes rialles i molts records. Interminables costeres, aquella llibreria del “quebra costas” i el claustre de la sempre oberta escola d’arquitectura, la seua escola; aquella de que tenen les claus els alumnes per entrar i dormir allí si fa falta quan ho necessiten. Que diferents són algunes coses!
